Bàsquet
Escrit per Favàritx | 26 Oct, 2006- El mateix dia que va complir 65 anys es va sentir com un nen. Més àgil, més innocent, més juganer. Va baixar les escales de dues en dues, a avisar la família. I es va quedar galçat quan va comprovar que
el seu net de deu anys se li va apropar i li va dir: em sento vell. Em sento cansat, desenganyat i no vull fer res.
Alzheimer, van dir-ne del que li passava a l'avi. Episodi depressiu, va ser l'etiqueta que li van penjar al net.
Tots dos es van fer molt amics, i van anar a passejar, a menjar-se un gelat i a comprar cartolines de colors per a fer un recull de fotografies que tenien en una capsa de galetes a les golfes.
A l'escola, el nen feia redaccions sobre l'experiència vital i el cansament que produeix la injustícia i la dificultat de trobar sentit, moral, conclusió, al conte de la vida.
Al casino, l'avi jugava amb les fitxes del domino i en feia castells, cantava i regalava dibuixos naïf al cambrer que els anava penjant a les parets, fent del casino un espai insòlit.
La resta de la família, preocupada. Els veïns, rumorejant. Els metges, buscant pastilles i classificacions neuropsicològiques. No entenen res, parlaven entre ells avi i net menjant-se un bocata al camp de futbol animant l'equip del poble.
L'avi es va morir uns quants anys després, feliç d'haver acabat de traçar el cercle, no sense una certa tremolor en la corva final feta a mà amb el llapis de fuster del seu pare.
El nen, als setze anys i setanta-tres dies, va posar orgullós les seves reflexions, cansaments i desenganys un damunt l'altre, en va fer un podi des del qual va poder saltar més amunt que mai i agafar els rebots en el partit de bàsquet de la seva adolescència.
出会い出会い系出会い系サイト出会いサイト無料 出会い出会い出会い系出会い系サイト出会いサイト無料 出会い出会い出会い系出会い系サイト出会いサイト無料 出会い出会い出会い系出会い系サイト出会いサイト無料 出会い