Any 2069. El Decret d'Unions Obligatòries, DUO, del ministeri de l'Amor és vigent des de fa setze anys. Estableix, com és conegut, que les parelles sentimentals duraran cinc anys com a termini màxim.

Però el Chiang Chaib i la Daniela Vorsk s'estimen, i demà es complirà el termini. Els seus xips així ho constaten, no poden fer res, no poden treure-se'l ni trencar-lo. O si ho fan, en vint minuts la policia de l'Amor els anirà a buscar.

Viuen a la comarca eurasiàtica del sudoest, amb d'altres parelles i fills d'ells i de parelles anteriors.. Es clar, perque en la seva trajectòria, tant ell com ella porten quatre parelles anteriors (que els van durar dos anys, quatre, mig, i tres, no en aquest ordre, i per tant totes legals).

Ara no, ara s'estimen, s'estimen des de la pell, s'estimen cada cop que es creuen la mirada al carrer, dins la nau, al centre productiu, al forum ciutadà, al llit rodó. S'estimen sense xip, s'estimen sense hores ni dies ni decrets. No estableixen un DUO, són UN, són un projecte, una il·lusió.

Volen seguir fent truites de patata junts i junts escriure les reflexions sobre les emocions de la vida, volen escriure cada dia un conte pels seus fills, volen també crear, compartir, volen seguir penjant quadres i regant flors, volen seguir magnetitzant l'ambient quan es fan una de les seves abraçades terapèutiques, apretant pit amb pit, acoronantse els clatells, besantse el coll, olorantse, i despres mirant-se, encara abraçats uan estona llarga. Volen seguir fent l'amor asseguts un davant l'altre i suar junts i dir-se "fes el que vulguis" i corre's ara un, ara l'altre, en un crit intens i després restar junts al llit i tornar a començar...

En una d'aquestes mirades que deia abans , i ara em perdonarà l'estimat lector, sobretot aquell que no cregui en aquestes coses, aquell més racional, aquell que espera sempre un plantejament, nus i desenllaç, aquells que ho volen clar i que desconfien del caos, deia que en una d'aquestes mirades els seus xips es descomposen. Sí, sembla que no pot ser, però el seu xip (que estava apunt d'advertir al ministeri que se'ls acabava el termini) queda permanentment instal·lat en els quatre anys i quasi cinc... i per tant les bases de dades no els penalitzen.

Però tots dos decideixen que no ho volen així. Avisen els amics i avisen els mitjans de difusió. Agafats de la mà van junts a la seu central del ministeri de la Veritat i al taulell, on una funcionària antipàtica els atèn, li diuen en veu alta: li comuniquem que trenquem el decret, i es miren als ulls i de sobte tot l'edifici, amb els seus bancs de dades, comencen a petar, esclatar, en focs d'artifici, i el ministre es veu obligat a dimitir, mentre en la intimtat es sent feliç de poder estar molts més de cinc anys amb el seu nòvio.

Avui, doncs, any 2069, l'amor torna a ser desprogramat. Molts i moltes no ho diuen però pensen, en privat: estic perdut, no sé quan durarà el meu amor. Molts, sí, es senten buits, desprotegits, plens de por. Es viu millor amb la programació. Sabent que una hora dura seixanta minuts i no el temps que tu vulguis posar-hi.

Potser sí, però el Chiang i la Daniela s'estimen sense xips, sense temps, sense buscar amors eterns, perquè el seu va més enllà. Cada cop que es miren als ulls profundament, una espurna profunda els connecta amb allò que cap ministeri, cap decret, cap funcionari, cap rellotge ni cap dificultat pot tapar: l'Amor.