S'ha d'entrar per un soterrani de l'àtic, obrint les portes afinestrades de bat a byte.

Adins, sota un espessa fumera que fa olor a cigar car, marihuana del haffa cafè de Tànger, i tabac de liar mig humit, s'hi arrepleguen taues de formes variades, mai quadrades, amb persones lleugerament humanes.

En una taula, un jove pronuncia un monòleg dret sobre la cadira, i a cada pausa un dels altres cinc que estan als seus costats, pronuncia una paraula que obliga el jove a refer el discurs fent servir aquell mot. Un setè pren nota de tot plegat amb tinta invisible.

En una altra taula, posada cap per avall, quatre equilibristes estan drets sobre les quatre potes, amb un peu, i es van fent bufetades en forma de paraula carinyosa. A cada bufetada hi correspon un "polida", o un "plaerdemavida", o un "cavaller del meu cor galopant"...

Més enllà, al costat de la barra, un fa un crit i el que està al costat el transforma en una cançó, mentre un tercer fa sonar el "cajón" i un quart toca la guitarra espanyola amb la ungla del dit petit de la mà dreta força llarga. I la taula té un forat al centre on una noia completament nua porta només una túnica translúcida de color verd pistatxo i tot plegat ho va puntuant amb paraules en rús.

La taula presidencial la ocupen uns quants nens d'uns vuit o o nou anys que reciten fragments de tractats de metafísica i de llibres de Foucault o de Freud, mentre altres nens, darrera seu, van dibuixant tot el que això els suggereix, amb pintures de colors que tot just s'assequen al paper fan que els nens els llancin per la finestra en forma de porta que va a parar a un pati interior, allà baix del soterrani on hi estan banyant-se, en una piscina de lletres, set avis i àvies que no pronuncien cap paraula fins que no els cau un nou dibuix i llavors un diu: "el nou Pollock!!" o bé "una autèntica creació caooooooootica". (val a dir que els nens esmentats abans estan resguardats del fum amb una mampara, ells només respiren aire i un cert aroma a eucaliptus).

Els nostres protagonistes prenen possessió d'un sofà, i sense deixar d'agafar-se la mà, expliquen al senyor vestit de negre en què consisteix el fet de contestar a qui està callant: consisteix a subvertir una llei estúpida segons la qual a una lletra li correspon una altra que sigui coherent sintàcticament, i a un silenci no li pot correspondre una resposta, de la mteixa manera que a una pregunta li ha de correspondre una resposta. Es ben clar que es tracta de visions rígides del passat que no s'adonen que ara del que es tracta és de comunicar-se moooooolt més enllà del emissor i receptor, estímul-resposta, o diàleg. No, per això la seu del club de diàlegs impossibles ès obert a qui tingui una nova manera d'entendre el llenguatge.

Algun candidat?