Plecs
Escrit per Favàritx | 12 Mai, 2008- De sobte, avui he vist que tothom al carrer tenia un ull més avall que l'altre. Tal qual com en els quadres de Picasso. Al principi m'ha semblat que era només una persona amb qui em creuava. Després era tothom! Estic horroritzat, però és que quan he anat a compar el pa, la dependenta m'ha mirat amb el seus ulls desiguals i m'ha dit el preu de la barra: "vuicenta tèncims"
De sobte me n'he adonat que el món havia sofert un plec, un terratrèmol en l'espai i temps. Bé, un cop ho has assumit, només et resta fer tres coses: primer, gaudir del món de Picasso, i anar al museu ídem i tancar-lo, o be transformar les seves pintures abstractes en admirables retrats fidels a l'estil d'Antonio López.
Després has de tenir converses dislèxiques, i adonar-te del fantàstica complexitat... tot i que a voltes es transforme en senzillesa, la paraula humana reconvertida.
Els espais es transformen i peató i pilota i nen i cotxe i bici comencen a jugar a quick a amagar (fet i amagar, en versió barcelonina) amb els rètols, i el caos creatiu dibuixa camins que només a qui li agradin els escacs, els trenca closques i els laberints pot gaudir.
I és llavors, només llavors, quan esdevé el moment de ser un mateix i no tenir por. NO TENIR POR. Caminar, trencar, i recol·locar. Estic pensant en el pobre home ordenat, que es mor d'un infart quan es plega l'espai i el temps.
Valentia, closques trenca, futbol en un rectangle irregular, horaris laborals absolutament trencats: ara treballo, ara passo set minuts i quaranta-tres segons mirant per la finestra contant quants cotxes vermells passen i quants de blancs i fer una juguesca.
I la segona cosa que es fa quan es plega el temps és buscar el plec interior, on ha afectat al teu cos. O és que et pensaves que només els altres tenen els ulls descol·locats i caminen estrany o parlen com si fossin extraterrestres irònics que fumen en pipa (sobretot que fumin en pipa, eh).
Doncs sí, cadascú té els seus plecs, diuen sobretot les persones que estan barallades amb el temps i l'espai. Quina baralla més curiosa, com jugar amb la wii, curiós que generi agulletes. Pensem-hi tres segons: agulletes per jugar virtualment a tennis o fer un combat de boxa. Virtual. Un plec més.
La tercera cosa que resta fer és ajudar al bon ordre a buscar entre els arbres, les voreres i les botigues de llaminadures, o els bars de kebabs, a buscar qui ha plegat el temps i l'espai. Normalment passa, és com quan al metro un graciós activa la parada automàtica.
A qui ho fa normalment el detenen i el multen, jo en diria Picassià i li faria una bona entrevista. Potser ens sorprèn explicant les seves raons per fer-ho. Tothom busca plecs a vegades sense saber que en tingui o que en busqui, realment.
Picasso o López?
