Com recull el deliciós blog de Manolo Bonet des de l'Àfrica (http://www.publinode.com/minblog/binibinde.php) a Binde creuen que la tortuga és la que més recorda els trams de la vida perquè els porta permanentment gravats a s'esquena. Em recorden ses escopinyes gravades. Els humans ens tatuem, una altra burda imitació, com voler volar o intentar nedar com els dofins. Potser sí, que la resposta és a la natura.

La closca de la tortuga, el record gravat. L'oblit és una recepta passiva. Potser sí, que és la bona. Alhora, algunes empreses estan disposades a comercialitzar tetra briks de records, inviolables, per sempre, intactes, qeu no hagin perdut cap vitamina, olor ni contradicció.

D'altres, la majoria de les empreses, comercialitzen desig contra record, oblit nod'ahir sinó del que has fet fa una estona, fa un minut, fa tres frases. L'important és l'ara.

La tortuga porta el record a sobre i viu molts anys. Bon símptoma. Vol dir que cal convertir els recors en turonets emocionals que restin a la vista, que emmarquin, suaument, la mirada diària?

Empetitir, reduir a l'absurd, relativitzar, també és una alternativa, però llavors fem del present un trànsit edulcorat, una vivència-chiclet, una emoció kleenex, una festa silenciosa per no molestar els veïns.

Mentre hi anam pensant, qui sí ens mantindrà viu el record serà La Caixa i Google, que saben els continguts dels mails més íntims, les factures d'aquell sopar trist de parella i el preu del bitllet del darrer viatge que finalment va quedar anul·lat, però resta en la memòria. Vet aquí la darrera de les corves gravades a la closca de la tortuga: la de la memòria de tot allò que mai no farem.