Faig mudança i em vull presentar als veïns. Pico a la porta del meu veí del replà, al segon primera. Descobreixo que té el meu mateix ofici que jo, i és igual de reservat de caràcter que qui això escriu. Després vaig al primer primera, i allà hi viu una noia clavada a la meva primera nòvia. Curiós...

Al primer segona hi trobo un matrimoni amb el mateix color d'ulls i maneres que els meus pares, i pel que entreveig, amb el mateix estil a l'hora de decorar el pis. Em reben molt amablement, però recordant-me les normes de l'escala. Lllibertat i responsabilitat. Curiós.

Em queden els dos tercers. El tercer primera és un pis compartit amb uns quants nois que desprenen essències marihuanístíques i em parlen d'anar a una mani que hi ha avui i a la que jo anava fa anys. Curiós. I el tercer segona hi viu una dona atractiva, soltera, especialista en art mesopotàmic, i que es mostra interessada pel meu ofici i em cita de cara al futur.

Quan baixo al segon segona, el meu, el trobo tancat. I de sobte m'adono que totes les altres portes també estan precintades. Tampoc puc sortir de l'edifici. Ni primer pis ni segon ni tercer, tot s'ha difuminat. Ni escales ni ascensor. Ni conceptes com dalt o baix, dreta o esquerra.

Soc dins meu, i aquí ara no hi ha portes, de sobte m'adono que sí, que tinc la clau a la butxaca, i que de fet obre les sis portes, i que és tot a l'inrevés: són ells els que m'han vingut a saludar, que soc jo el que marxa, i que primer, segon i tercer en realitat eren el meu nom i els dos cognoms, i que mai no som nosaltres els que fem mudança, sinó que la mudança ens la fa la vida, i els veïns, si te n'adones, en realitat, són dits, braços, amics, passats i futurs, que es disfressen per fer-te companyia allà on vagis.

Per això mai no anem a presentar-nos als nous veïns, per por a descobrir aquesta veritat: que són nosaltres.