L'institut de nohofaréméssologia de la universitat de Massachussets (INUM) ha constatat que sí, que a vegades és prou.

A vegades , una conjunció entre Saturn i Madagascar diu que sí, que prou. I el INUM s'adona que no sempre la pedra torna a aparèixer ni cal tropissar-hi, i això genera efectes en els glòbuls blancs i el còrtex prefrontal:

L'art de dir prou, de menjar només dues cullerades del pastís, l'art de dedicar a un quadre la mirada justa i saber seguir caminant donant-li l'esquena.

Una vegada una dona es va quedar penjada, com un PC al que cal reiniciar, al camp, davant un amor impossible, un cosí del seu poble prop de Nàpols.

Aquell solitari que dia a dia fa un pas endavant en la seva perversió de vi, sang i insectes. No sap ni vol dir prou.

Sota el pont augmenta la dosi, y mañana lo dejo, te lo juro.

I el desig de més , i més i mes, de menjar-se la vida a glopades que poden fer venir arcades.

I prou i prou. Prou, diu el INUM, provoca un moment just d'impregnació memorística cerebral, i el càlcul matemàtic de la operació (i2<pr 303(2*0.aa)) es pot traduir a paraules:

Mira't la vida i el seu temps, transforma-la en aquell armari de l'àvia reestaurat, envernissat i decorat amb petxines, i pensa en els seus calaixos màgics, els que sempre amaguen més i més secrets. Idò pensa en el prou com la preciosa oportunitat de guardar un calaix amb aquells llapis de la infantesa, un clic de playmobil, plastilina, un botó que ta mare et va descosir de la camisa quan eres petit, un tros de paper amb la primera entrada al cine, i una foto esgrogeïda... En un d'aquests calaixos, per sempre més, hi tindràs el moment, el tacte, el to, el sabor, el gust i la força del que has aconseguit fer i dir-ne prou. Potent i alhora macerat per la memòria, que li va donant uns contorns deliciosament polits, una forma ferma i alhora amable i una capacitat energètica pels mals moments, per quan vinguin pedres, per quan trobis precipicis davant: obres el calaix, estens unes quantes virutes de plastilina, i les transformes màgicament en un pont o una barca per seguir endavant amb el goig immens de saber que el calaix sempre hi serà.