Un pagès fart de la sequera va i crida "ja veuràs com Déu, aquest grandíssim fill de puta capritxós, quan vulgui farà ploure però només per fotre segur que no plou bé".

I efectivament, de sobte, en aquell precís instant, el pagès comença a notar humitat a les sabates i unes gotes pantalons amunt, i als dits de les mans. Plou per amunt, no per avall!

La catàstrofe és enorme: totes les cases amb patis amb sostre, inundades, els parkings també, les pistes de bàsquet cobertes, és que plou per tot a l'inrevés, i alguns bojos cridant pels carrers: ara toca caminar cap avall, és el designi del Senyor!

I tot d'una un munt de científics fent veure que saben la causa: "ja ho deia jo, que la inversió espai/temps de la fisió nuclear..." i l'altre "això ens passa per culpa de Bush" i un tercer "la impermeabilització pendent de les consciències fa que la pluja ens desvetlli que hem capgirat les prioritats íntimes ... (aquest últim tot xop, empapat, i content d'estar-ne).

Madagascar va decidir /(perquè no parava de ploure) que inventarien paraigues tipus faldilla, i que la millor festa seria anar a les muntanyes més altes a veure el fenòmen, i gaudir-lo.

Un cantant va escriure una lletra i va començar a fersonar la guitarra: "que si plou poc que si plou prou, i ara no plou si no que òulp, anam de cul, anam de cul, anam de cuuuuuul".

I vulguis que no, a Madagascar tenen uns fantàstics embassaments de reserva d'aigua... al cel. Encara no ho saben, però qualsevol dia va i torna a ploure normal i la tempesta serà per empetitir el diluvi universal.

Mentrestant, i sense que ningú no se n'hagi entemut, ja teniu els madagascarians ben capgirats i intentant construir pous...a l'inrevés, pensant a l'inrevés, i agafant al cap d'ase que va inventar la força de la gravetat i fer-li anar a fer una volta per l'espai exterior en un coet dels que només ha previst el vol d'anada, ben amunt, allà on la pluja acabi de caure, si és que alguna cosa que puja pot dir-se que acaba caient... Bé, jo ja m'entenc.