"Quan vol crear quelcom, la vida realitza escenificacions perfectes", diu Márai a La dona justa.

Escenificacions perfectes? O màscares imperfectes, o escenificacions falses i per tant perfectes a efectes del que s'entén per escenificació, perquè

li hauria de demanar consell al Jordi Vidal al respecte de si les escenificacions perfectes vol dir que el públic que segueix l'escena ho troba perfectament creïble, o bé vol dir que és perfectament clar que és una escenificació, per tant és fals.

Què vol dir que la vida fa escenificacions perfectes per crear quelcom? O és que el fet de crear (verb amb reminiscències a Déu, o Déus, la qual cosa ens posa sobre l'avís d'una de LES qüestions/mite: la creació) comporta una posada en escena? Us imaginau un científic creant una bactèria vestit amb les robes d'actor de l'època de Shakespeare (aquelles malles, l'espasa, el gest i la veu impostada per a que les darreres files ho visquin com les primeres, en aquells teatres amb cagades de cavall al terra) i fent-ho tot amb el cerimonial creatiu?

La vida s'ho curra, en tot cas, podríem dir. Hom podria contestar: cony, que la vida creï el que cregui però a sobre que no ens ho escenifiqui, encara. Que ho faci i punt, els humans ja som prou bons per a escenificar fins al més ridícul viarany quotidià, l'encesa d'una cigarreta, una conversa estúpida o el contracte mercanitl més fred.

La vida és. La vida va. La vida viu. I, sí, crea, mou, remou, manipula, fica les mans, no sempre netes, dins la massa del pastís. I...escenifica.

Fa vertígen, o curiositat, o por o respecte o sentiment d'humilitat... tot plegat, perquè si no ho teniu clar, imaginau-vos en un petit teatre per a un espectador, que sou vosaltres, i que s'obri el teló i hi veieu la vostra vida escenificant perfectament la creació del vostre futur.

Ai senyor, la clau, torno, insisteixo, subratllo, és que sigui "perfectament". O sigui, sense error, sense alternativa, sense debat. El que fa la vida és perfecte. Ho crea, i suposo -i amb això acabo, obert a les vostres interpretacions com sempre- que ja per a recrear-se i fer un regal als Déus, a Zeus i companyia, diu, la vida "va, i a sobre ho escenificaré"... És clar! La vida a seques és inabastable per als humans (ni acceleradors de partícules, ni poetes ni místics, encara, li han donat forma, per sort) i el que fa és rebaixar-se a la nostra manera de llegir i mirar, que no és altra que en forma d'escenes. Així que, gràcies, vida, per escenificar les teves creacions.

Passin i vegin, tenen dret a aplaudir al final de cada acte, i si són atrevits, fins i tot a qualque xiulet més o menys descarat, una rialla si els fa gràcia, i a picar de peus a terra si els indigna. Sigui com sigui, aquí davant la tenen, a la vida, escenificant perfectament les seves creacions.

No totes són dolents, de tant en tant va la vida i crea quelcom que s'apropa al que imaginavem o desitjavem. Millor dit, és a l'inrevés: nosaltres creiem, il·lusos, que les nostres caminades per la vida són pròpies i el que fan senzillametn és apropar-se al que la vida ja ha escenificat, i som tan babaus de creure que ho hem parit nosaltres. Això sí, si van mal dades, li donem la culpa a l'escenificació d'ELLA, i tan amples. Total, no és una escenificació perfecta?