Sempre guanya. A tot, en tot. Jugant a tennis, fent un sudoku, presentant un projecte arquitectònic o en un concurs de somriures. Està desolat, trist, a punt de deixar-ho tot, i perdre. Però en cada derrota, guanya. Sempre és una derrota més gran. (Segueix)

- "El RIP, Receptacle d'Identitat Personal, ha estat un èxit, senyor President. El 96 per cent de la població apta (els extrarradis, presos, minories, antisistema i disminuïts psíquicament i mental, òbviament, ja no hi tenen accés) ha accedit al RIP, i les nostres firmes patrocinadores ja disposen de les dades fiscals, legals, biològiques, sexuals i ideològiques perquè els nostres clients no s'hagin de preocupar de res".

 (Segueix)

Sí, l'individu RD32, resident a Barnòtripa, també ha tastat la invisibilitat, des que la serveixen a un preu raonable al servei ND (Noves Dimensions) de la ciutat, en aquest any 2084. Però RD32 ha decidit que vol seguir per sempre invisible (Segueix)

No hi havia manera de superar l'atontament dels primers moments després de despertar-se, de bon matí. Allò de ser maldestre, tenir els ulls mig tancats i la ment emboirada li va durar hores i dies i mesos.

 (Segueix)

Nora Baum, neurosociòloga del temps de la universitat de Munich, portava quaranta minuts fent cua a la caixa d'estalvis per una gestió i va veure com una fotocopiadora escupia, però tornava a engolir, un full, fins que dos segons i tres dècimes després el treia definitivament, sencer. Nora Baum va engegar la paradinha espai temporal que el 2046, gairebé tothom gaudirà, o no. (Segueix)

La belleza es tu cabeza. Aquesta frase està escrita en grafitti en diversos carrers de la ciutat de Barcelona. En bústies i papereres. Qui ho ha escrit? Per què?

 (Segueix)

Què és realment dir adéu? Quina gran mentida, quan la ment i el record segueixen reconstruint el detall de com ens treiem la roba...

 (Segueix)

Any 2069. El Decret d'Unions Obligatòries, DUO, del ministeri de l'Amor és vigent des de fa setze anys. Estableix, com és conegut, que les parelles sentimentals duraran cinc anys com a termini màxim.

 (Segueix)

La insensata va prendre un bany a casa. Li venia de gust, després d'un dia de feina en una caixa registradora del Caprabo, aguantant a gent pesada i a jefes que li traslladen les seves frustracions amb ordres absurdes. Va posar un vinil dels Air al tocadiscs, es va posar un munt de sals de bany a l'aigua, ben tèbia, i hi va afegir abundant sabó i escuma, amb la que es va anar recorrent el cos suaument. De sobte, (Segueix)

Es va apuntar a un curset per aprendre a orientar-se, però es va perdre quan anava a la seu del curs. No és una broma.

La Metodologia de l'Error paradoxal de la Universitat de Massachussets i Oxford (MEMO) ha advertit fins a disset paradoxes reals instal·lades còmodament al sofà de casa teva:

 (Segueix)

Va emportar-se un llibre de la biblioteca i a casa el va llegir, tot marcant-lo amb tres rotuladors fluorescents (altrament dits "fosforitos", i perdoni'm senyor Fabra, però la cosa està fatal) verd, groc i rosa, en funció de si trobava les frases maques, lletges o no les entenia.

 (Segueix)

Havia de muntar una taula i va perdre una peça metàl·lica per a posar-hi les potes. Va sortir al carrer, decidit a trobar la peça i amb bon ànim. A la ferreteria del barri, no en tenien. (Segueix)

Sóc una dona

I avui no vull fer l,amor.

Vull que em follis i follar-te.

 (Segueix)

Una senyora i un senyor grassos agafats de la mà al bar. Ella calla i ell li contesta. Entra un senyor vestit de negre, barret negre, i els proposa participar en el club dels diàlegs impossibles. Hi entren: (Segueix)

De sobte, avui he vist que tothom al carrer tenia un ull més avall que l'altre. Tal qual com en els quadres de Picasso. Al principi m'ha semblat que era només una persona amb qui em creuava. Després era tothom! Estic horroritzat, però és que quan he anat a compar el pa, la dependenta m'ha mirat amb el seus ulls desiguals i m'ha dit el preu de la barra: "vuicenta tèncims" (Segueix)